Vallirana: crisi de l’aigua en plena pandèmia

El subministrament de l’aigua a Vallirana arrossega problemes estructurals que es veuran agreujats en el futur pels fenòmens meteorològics extrems i el canvi climàtic. Atenuar les futures crisis, que no prevenir-les en la seva totalitat, passa per connectar la xarxa municipal amb Ter-Llobregat i municipalitzar tot el subministrament. A continuació fem repàs dels fets més rellevants que tenen a veure amb l’aigua a Vallirana i valorem l’actual crisi que ha deixat sense aigua potable a milers de veïns.

Urbanisme i subministrament de l’aigua

Vallirana és el clar exemple del que no s’ha de fer mai en matèria d’urbanisme. La construcció de les urbanitzacions va acabar amb la majoria de les fonts naturals del municipi, agreugen la contaminació i la dependència del vehicle privat i augmenta el cost del manteniment dels subministraments bàsics com l’aigua. Vallirana compta amb més de cent kilòmetres de carrers i molts més encara de xarxa d’aigua. A més, Vallirana s’autoabasteix únicament a partir dels pous que té disseminats per tot el municipi. L’aigua que es subministra no és la millor, és rica en calç i altres minerals, fet pel qual molts veïns opten per la instal·lació d’osmosis en les seves propietats. Aquests problemes estructurals xoquen de ple amb una hipotètica planificació urbana racional dècades enrere, on l’explosió urbanística motivada per interessos econòmics va destrossar el territori.

Poble d’aigua (en mans privades)

L’1 de setembre de 2014 es va acabar de privatitzar l’aigua a Vallirana*. La pràctica totalitat del subministre va passar a mans d’Aqualia, tercera companyia mundial en volum de negoci del sector. La privatització, impulsada per PSC, ERC i Iniciativa (avui En Comú Podem), es va resoldre sense consultar a la població i sense haver organitzat cap espai de debat popular. Amb l’excusa de fer front al deute que arrossegava la companyia municipal, Vallirana va entregar el subministrament d’aigua per un període de 19 anys a una empresa privada. Els límits que això suposa en matèria de sobirania són evidents, a saber: la gestió privada de l’aigua sempre és més cara que la pública, no es poden fixar tarifes que democràticament el municipi consideri justes, es perd autonomia per evitar talls d’aigua a famílies vulnerables, suspendre rebuts a famílies afectades per alguna incidència en la xarxa o prioritzar segons quines inversions.

Canvi climàtic

A tot això li hem de sumar una variable cada cop més important: el canvi climàtic. La freqüència de sequeres i aiguats ja comporta en els últims anys des de restriccions en el consum d’aigua fins esllavissades i afectació dels aqüífers. Les prediccions són alarmants: d’aquí poques dècades el nostre clima serà similar al del nord d’Àfrica de l’any 1950. Les onades de calor augmenten i la desertització ja ha començat a la península ibèrica. L’ús i cura de l’aigua esdevé doncs una política clau pel futur immediat de la nostra generació i de les que venen. És per això que cada cop més municipis opten per la remunicipalització de l’aigua. La lògica mercantil del subministrament privat és incompatible amb els reptes presents i futurs. Només amb una gestió pública, transparent i democràtica de l’aigua podem fer front millor als desafiaments fortuïts i/o socials i als problemes estructurals de la xarxa.

Abril 2020: Milers de veïns sense aigua potable

Com sabem, les intenses pluges de finals d’abril van deixar sense aigua potable a milers de veïns. La terbolesa registrada al pou del polígon industrial n’és la causa, fet pel qual l’Ajuntament va instal·lar cisternes per a subministrar aigua potable als veïns. L’afectació es va produir durant el confinament, agreujant una situació difícil de per sí (a més de la impotència del veïnat) i impossibilitant una resposta ciutadana conjunta. Tot i que la problemàtica va sorgir arran de les intenses pluges, es desconeix la raó tècnica exacta de la terbolesa. L’escenari seria diferent si la connexió de la xarxa amb Ter-Llobregat i entre pous fos una realitat. I la preocupació del veïnat durant aquestes setmanes per la factura una altra si el subministrament de l’aigua fos públic i no privat. Per desgràcia, ambdues realitats s’han conjuntat per a molts veïns, impossibilitant l’accés habitual d’aigua potable durant setmanes i alimentant la indignació.

Encaixar el cop, lluitar per l’aigua

Aquesta última afectació assenyala els dos principals problemes que té Vallirana en matèria de subministrament d’aigua: la dependència dels pous i de la seva xarxa aïllada, i el subministrament privat de l’aigua. Si bé la connexió amb la xarxa Ter-Llobregat pot ser una realitat en els propers anys (l’Ajuntament espera que la licitació per les obres de la connexió es faci aquest any**) millorant així la qualitat de l’aigua subministrada, remunicipalitzar l’aigua esdevé una tasca molt més complexa… però no impossible. Molts municipis i Ajuntaments han demostrat que tot i les dificultats és possible donar passes en aquesta direcció.

Amb tot, aconseguir un subministrament públic de l’aigua depèn de l’autoorganització de la ciutadania i de la seva lluita i insistència. Fem una crida a la mobilització i a la lluita per un accés a l’aigua públic, transparent i de qualitat. Com ens ha demostrat la crisi sanitària del Covid-19, sols el poble salva el poble.

* Per més informació, llegir el número 1 de la publicació Fem Poble disponible a la nostra web.

** Per més informació sobre aquesta problemàtica, llegir l’article de la Vanguardia “Agua turbia para miles de vecinos de Vallirana.